ELS PEUS
Grans o menuts,
amples o estrets,
grossos o fins,
lletjos o bells,
siguen com siguen
són tots els peus
dignes d'estima
i d'aplaudiment.
Som el que som
gràcies a ells:
ens fan anar
ràpids i drets
per onsevulga
que desitgem
deixant-nos lliures
les mans per fer
treballs, carícies,
menjars, adéus...
EL XIQUET SOLDAT
Alí té deu anys,
dos mans i un fusell,
pantaló i camisa.
I un somriure bell
Va nàxier en guerra
i en guerra es manté
matant i ferint
amb calma i en fred.
Sap que si no ho fa
li ho faran a ell.
I no vol morir.
Ja no sap res més.
Ni per què la guerra,
ni per què ha estat ell
a qui li ha tocat
destí tan cruel.
Alí morirà
de bomba o d’un tret
que li pegarà
Un altre xiquet.
Alí morirà
i amb ell morirem
un poc tots els que
no hi posem remei.
LA PAU
No és
només
una paraula.
No és
només
una enyorança
sense un perquè.
No és
només
una balada
que se’n du el vent.
No és
només
una esperança
buida en la ment.
És la més alta
flor del verger
que naix i s’alça
en cada bes
i que és regada
per cada veu
que crida i canta
el seu nom bell
i la treballa
contra tot vent.
PER L'HORTA
La ciutat avança,
immensa glotona,
menjant-se, engolint-se
tot allò que troba
al seu pas de ferro,
de piconadora.
Els arbres i els camps,
la séquia cantora,
cases i collites,
futur i memòria,
tot desapareix
dins la seua boca
feta de ciment,
diners i destrossa.
La ciutat avança
i en la panxa porta,
desfets, triturats,
grans trossos de l’Horta.
La ciutat avança.
Vol menjar-la tota.
LES MUNTANYES FERIDES
Ara a les muntanyes
els han crescut cases
on abans creixia
romer i baladre.
Totes igualetes,
menudes i blanques,
n’ocupen, com nínxols,
carenes i faldes.
I no deixen bri
de terra a cap arbre
que pugui fer ombra
amb fulles i branques.
De ciment ferides,
sens perfum, pelades,
semblen cementeris
ara les muntanyes.
L’ARBRE VELL
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts d'altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
En la ciutat – algú conta –
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
LLARG I PRIM
El meu país
és llarg i prim
com un vent fi
de primavera
quan ix el sol
és una flor
que, tota d’or,
a espai desperta
entre la mar
de brea i sal
i el camp tallat
de mel i ametla.
Quan ve la nit
se’n va a dormir,
tan llarg i prim
sobre l’arena
daurada i fina
sota la nivia
llum que li envia
la lluna plena.
UN LLIBRE, UNA CASA, EL TEU COR
Un llibre
és una casa,
com el teu cor,
immensa,
com el teu cor,
oberta
de bat a bat.
Hi entre com qui ve
de l’hivern i cerca
l’esclafor que faça
llum la fosca nit,
i la hi trobe sempre,
com el teu cor,
desperta,
com el teu cor,
encesa
del més bell i savi
somrís.
QUÈ PASSA?
Què passa
que ara
el riu
ja no és riu,
la pluja
no plou
i el sol
no somriu?
Què passa
que ara
l'hivern
sembla estiu,
la flor
no fa olor,
l'ocell
no té niu?
Doncs passa
que ara
ningú
ja no viu
seguint
la raó,
sinó l'or,
rei altiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada